Sabeu perquè? Doncs perquè mai en tinc prou. El meu és un viatge com el d'Itaca. No té final. I sempre m'he trobat, en aquests 39 anys de militància sindical i política, que, a la fi, sempre hi havia un moment en què algú o alguns donava o donaven per finalitzat el trajecte. Normalment qui ho feia era alguna persona a la que, la gran majoria de la gent, anomenàven com "el lider". I allà començava la meva lluita com a crític a la recerca de la utòpica llibertat, de la utòpica Itaca.
Què voleu d'una persona com jo que ha mamat del socialisme llibertari, del socialisme autogestionari, del socialisme utòpic, de l'anarquisme...? Mai he cregut en déus, amos, ni liders. Sempre he treballat per la solidaritat entre iguals, per la igualtat d'oportunitats i per la redistribució de la riquesa. I sé, també, que això mai ho veuran ni els meus ulls, ni els dels meus fills, ni els fills d'ells... Però tinc molt clar que sense utopies, sense persones amb pensament crítics, sense la recerca d'Itaca la humanitat no hauria avançat en tot allò que significa civilització.
Només és culpa meva. Sóc jo qui no serveixo per a ser-hi en organitzacions tancades, piramidals, obsoletes i de lideratges pràcticament de secta. A mi no em serveixen, doncs no aspiro a viure de... o a tenir un cert poder o a sentir-me el cap d'un rebany. Jo necesito sentir-me part d'un projecte compartit, on el lideratge queda diluït en cada moment per aquella gent que té alguna cosa a aportar en cada moment determinat, que sempre es pregunta el perquè i que ho questiona tot, que busca desesperadament el debat i la confrontació d'idees, no per guanyar amb les seves sinó buscant la seducció d'altres propostes i/o arguments que puguin ampliar les nostres mires i ens continuïn desenvolupant com a persones.
No, no serveixo per a "militar" (quin nom més lleig) en organitzacions polítiques amb estructures internes democràtiques del segle XIX. No em calen càrrecs, ni poder, ni prebendes. I si algun cop he tingut algun d'ells sempre he buscat el de menor categoria i el mínim de temps. Em sento molt més a gust amb els de baix, amb qui pateix, amb els que no tenen res ni res esperen.
I a què ve tot això? A dir-vos que no cal ser-hi amb unes sigles darrera per aportar quelcom a la realitat que ens envolta (a l'escola, al poble, amb la parella i/o els fills, a la feina...), a intentar transformar-la per a viure en un món més just i solidari, a donar-li sentit a la nostra vida.
Per no acabar al final dels meus dies preguntant-me, "perquè he estat aqui?", "quin sentit li he donat a la meva vida?" o com deia també el soldat Ryan davant la tomba de tots aquells que li van salvar la vida quan ell era jove a la segona guerra mundial si ell "havia estat mereixedor dels anys de vida que havia tingut" i preguntava a la seva dona "si havia estat una bona persona"...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada