LA RENOVACIÓ DEL PSC

Aquest article està signat per Àngel Castanyer al butlletí digital "L'hora" de la corrent de PSC "NOU CICLE". No té desperdici.

L’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, ha afirmat que “és infantil demanar un grup a Madrid”. No sé si ha afegit el perquè d’aquesta opinió i si és la premsa que no ho ho ha publicat. Per si no ha precisat perquè ho considera infantil intentarem donar dues raons de perquè nosaltres pensem just el contrari. Si CiU no té inconvenients en ajudar el PSOE a governar l’Estat, seria increïble que amb o sense grup propì,el PSC tingués un problema en fer-ho! El que passa és que amb grup propi es visualitzaria de cara a la ciutadania la realitat de la situació que no és altra que el PSC és un partit germà del partit socialista espanyol i no una federació més a les ordres del PSOE. Amb això s’ acabaria d’una vegada amb “l’invent” d’Alfonso Guerra de barrejar federacions del PSOE i partit autònom que no enganya ningú i ja ha complert amb escreix el seu objectiu inicial, el fet de dissimular per la resta d’Espanya, a la transició la creació el PSC. I aquesta martingala que no és bona políticament ni pel mateix Estat que els socialistes preténen federal , solament satisfà als elements nacionalistes espanyols que pot haver a l’aparell del PSOE. Des del Congrès de Siges i més especialment des de la retirada forçada de Pasqual Maragall ha hagut un canvi substancial que no ha passat desapercebut a Catalunya; tal com escriu Oriol Bohigas a El País resulta que al final el PSOE ha acabat menjant-se el PSC que hauria de tornar als seus orígens. Segons Bohigas “el socialisme espanyol ha anat ocupant els espais, les ideologies i les maneres d’actuar, per la qual cosa el catalanisme d’esquerres està sent eliminat del panorama polític de Catalunya”. Al seu article Bohigas també denuncia allò que han pogut constatar tots els ciutadans i és que al míting central de la darrera campanya electoral parlà gent que “ni sentimentalment ni vocacionalment era del PSC, sinó del PSOE: Felipe González, Zapatero, Chacón, Manuela de Madre. No havia ningú del primitiu PSC”. Estem segurs que ho van fer de bona fe –i aquest és el drama!- van creure d’aquesta manera poder capgirar el resultat desfavorable de les enquestes; la qual cosa demostra que la direcció del PSC no ha seguit la evolució de la societat catalana intervinguda a partir el famós “aceptaré l’Estatut que elija el pueblo catalan” de Zapatero i la sentència desfavorable del T.C, i ha perdut el pols de la societat actual catalana. Haurem d’arribar a la conclusió –i quan més aviat millor- que el partit, és a dir la seva militància, ja no és l’expressió genuïna de la societat catalana com ho ha sigut als seus orígens . I l’error que es podria fer un cop passades les municipals és creure que n’hi hauria prou amb un canvi de cares i no plantejar-se que el que està en joc és el paper del PSC a Catalunya, en el socialisme espanyol i en la política espanyola. No és admissible per un partit pretendre a la centralitat en una de les societats cultural i econòmicament més avançades de l’Estat, per no dir la més moderna i dinàmica, i el seu partit socialista servir de comparsa a un dels dos partits “nacionals” perpetuant d’aquesta manera l’esquema històric secular i ineficient existent en aquest trist i malaurat país que es diu Espanya. El president Montilla sembla haver volgut jugar el seu paper de socialista i de president de la Generalitat però ha hagut d’acabar confessant que malgrat la llealtat del PSC , el PSOE “no li ha posat les coses fácils. El president socialista català és el primer testimoni també de la llealtat de la corrent més catalanista al PSC durant tots aquests anys. No ens enganyem, el paper del president Montilla que ha dit que vol participar però no dirigir la renovació del PSC, des d’ara fins al Congrès serà important; serà jutjat pel seu comportament durant aquesta fase de transició ; d’ell depèn també en part que el seu eventual successor socialista a la Generalitat no es trobi en el futur amb la poca ajuda que ell mateix ha trobat per part del socialisme espanyol. I per això, el PSC, com la dona del Cèsar, no només ha de ser autònom, sinó que, a més, ho ha d’aparentar si no volem tenir govern de Convergència per a anys. I aquesta autonomia serà funció de la personalitat i la trajectòria dels nous dirigents que el PSC se sabrà donar.