És l'any 1971, l'estat espanyol encara continua sota la dictadura. Continua vigent la censura. El grup "Aguaviva" treu el seu segon disc "Apocalipsis". D'entre les seves cançons destaca "No nos dejan cantar" dedicada a Paul Robeson. És una gran cançó!!!
Però, qui és Paul Robeson?
Paul Robeson (Princeton, Nueva Jersey, 9 d’abril de 1898 - de 1976) fou un actor políglota, atleta, cantant, escriptor i activista dels drets civils.
Fill d’un esclau fugitiu que es va convertir en predicador protestant i que va poder llicenciar-se a l’Universitat de Lincoln. La seva mare provenia d’una família de quàquers que havia lluitat per l’abolició de l’esclavitud als Estats Units.
El 1910, la família Robeson es va traslladar a Somerville, Nueva Jersey. Després d’estudiar Dret a l’Universitat de Rutgers, Robeson es va graduar com advocat. Fou el tercer estudiant d’origen negre en aquella universitat. Ala seva joventut, va ser jugador de rugby, de beisbol i de bàsquet a l’universitat.
Si no hagués estat per la seva condició de persona negra, Robeson hagués constituït el prototip heroic de la societat nord-americana de la seva època. L’estigma era tan gran que va arribar al punt de que la resta d’universitats americanes, en general, es varen negar a desenvolupar competències amb l’Universitat de Rutgers, degut a que tenien en nòmina a un jugador negre.
Quan va ingressar al Col·legi d’Advocats de Princeton, una mecanògrafa blanca va rebutjar escriure al dictat d’un advocat negre, i això el va fer desistir de ser advocat. Llavors es va dedicar al món del teatre i del cinema.
Fou amic del gran cineasta soviètic Sergéi Eisenstein i del dirigent kenyà Jomo Kenyatta, així com d’altres líders mundials de l’època (de Nehru y de Emma Goldman). Com artista i como figura pública, va ser aclamat por escriptors i pensadors com Pablo Neruda, James Joyce y Ernest Hemingway.
Al seu fill el va enviar a estudiar a una universitat soviètica, degut a que no volia que patís els prejudicis racistes estadounidencs.
De personalitat rebel, va dirigir les primeres campanyes als Estats Units reivindicant els drets de la població afroamericana.
El 1925 va tenir l’oportunitat de viatja al Regne Unit. Un cop allí, diu que va prendre consciència política i "va aprendre que el caràcter essencial d’ una nació no es determina por les classes altes, si no per el poble, i que els pobles de totes les nacions són germans dins la gran família de l’ Humanitat".
A la dècada dels anys 30, al llarg dels seus viatges per Europa i la URSS, Robeson pren contacte amb membres d’organitzacions antifeixistes. Comença a entendre que el seu art tenia la capacitat de servir a la lluita dels treballadors de tot el món. Va cantar blues, cançons contra l’explotació i l’esclavitud, himnes dels presidiaris, dels remers del Volga, dels maquis, de les Brigades Internacionals de la Guerra Civil Espanyola i marxes russes dels obrers. També va traduir l’himne de l’Unió Soviètica a l’anglès el 1943.
A l’arribada del nacionalsocialisme a Alemanya el 1933, Robeson es converteix en un actiu opositor d’aquesta ideologia. Va participar a la Guerra Civil Espanyola dins la “Brigada Lincoln”, composada de voluntaris antifeixistes estadounidencs. En un míting contra l’aixecament de Franco contra la República el 1936, Robeson va dir: "L’ artista ha de prendre partit. Ha d’escollir lluitar per la llibertat o por l’esclavitud. Jo he escollit. No tenia una altre alternativa".
Va patir la persecució del “maccarthisme” i del propi FBI. Durant un interrogatori davant el Senat nord-americà, quan li preguntaren que perquè no es quedava a l’Unió Soviètica, contestà: "Perquè el meu pare era un esclau ,i la meva gent va morir per a construir aquest país ,i penso quedar-me aquí i formar part d’ell, exactament igual que vostè, i cap feixista importat em traurà d’ell."
El “Comitè d’activitats antiamericanes” va declarar que Robeson havia intentat construir un Estat prosoviètic al sud dels Estats Units i li va privar del seu passaport.
Aquest fet va acabar amb la seva carrera. Prop de 80 concerts es van tenir que cancel·lar. El 1949, dos concerts a l’aire lliure en Peekskill (Nueva York) foren atacats per grups racistes sense que la Policia estatal fes res per impedir-ho. Robeson va declarar: "Continuaré cantant allà on la gent vulgui que canti... i no em fan por les creus que cremen (en al·lusió al Ku Klux Klan), ni a Peekskill ni a qualsevol altre lloc".
Es diu que va ser un dels cantants preferits de Pablo Neruda, qui li va reservar un espai al seu “Canto General”:
"Pues bien, esta mañana vuelve al mármol el odio/ el odio del Sur blanco hacia el viejo dormido/ en las iglesias los negros están solos con Dios/ con Dios según lo creen las plazas/ en los tres el mundo tienen ciertos letreros/ que dividen el cielo el agua el aire/ qué vida tan perfecta dice la delicada/ señorita y en Georgia matan a palos/ cada semana a un joven negro/ mientras Paul Robeson canta como la tierra/ como el comienzo del mar y de la vida/ canta sobre la crueldad y los avisos/ de Coca-Cola canta para hermanos/ de mundo a mundo entre los castigos/ canta para los nuevos hijos para/ que el hombre oiga y detenga su látigo/ la mano cruel la mano que Lincoln abatiera/ la mano que resurge como una blanca víbora/ el viento pasa el viento sobre la tumba trae/ conversaciones restos de juramentos algo/ que llora sobre el mármol como una lluvia fina/ de antiguos olvidados dolores insepultos/ el Klan mató a un bárbaro persiguiéndolo/ colgando al pobre negro que aullaba quemándolo/ vivo y agujerado por los tiros/ bajo sus capuchones los prósperos rotarios/ no saben así creen que sólo son verdugos/ cobardes carniceros detritus del dinero/ con la cruz de Caín regresan/ a lavarse las manos a rezar el domingo/ telefonean al Senado contando sus hazañas".
Tota una vida digna de ser recordada.
Paul Robeson (Princeton, Nueva Jersey, 9 d’abril de 1898 - de 1976) fou un actor políglota, atleta, cantant, escriptor i activista dels drets civils.
Fill d’un esclau fugitiu que es va convertir en predicador protestant i que va poder llicenciar-se a l’Universitat de Lincoln. La seva mare provenia d’una família de quàquers que havia lluitat per l’abolició de l’esclavitud als Estats Units.
El 1910, la família Robeson es va traslladar a Somerville, Nueva Jersey. Després d’estudiar Dret a l’Universitat de Rutgers, Robeson es va graduar com advocat. Fou el tercer estudiant d’origen negre en aquella universitat. Ala seva joventut, va ser jugador de rugby, de beisbol i de bàsquet a l’universitat.
Si no hagués estat per la seva condició de persona negra, Robeson hagués constituït el prototip heroic de la societat nord-americana de la seva època. L’estigma era tan gran que va arribar al punt de que la resta d’universitats americanes, en general, es varen negar a desenvolupar competències amb l’Universitat de Rutgers, degut a que tenien en nòmina a un jugador negre.
Quan va ingressar al Col·legi d’Advocats de Princeton, una mecanògrafa blanca va rebutjar escriure al dictat d’un advocat negre, i això el va fer desistir de ser advocat. Llavors es va dedicar al món del teatre i del cinema.
Fou amic del gran cineasta soviètic Sergéi Eisenstein i del dirigent kenyà Jomo Kenyatta, així com d’altres líders mundials de l’època (de Nehru y de Emma Goldman). Com artista i como figura pública, va ser aclamat por escriptors i pensadors com Pablo Neruda, James Joyce y Ernest Hemingway.
Al seu fill el va enviar a estudiar a una universitat soviètica, degut a que no volia que patís els prejudicis racistes estadounidencs.
De personalitat rebel, va dirigir les primeres campanyes als Estats Units reivindicant els drets de la població afroamericana.
El 1925 va tenir l’oportunitat de viatja al Regne Unit. Un cop allí, diu que va prendre consciència política i "va aprendre que el caràcter essencial d’ una nació no es determina por les classes altes, si no per el poble, i que els pobles de totes les nacions són germans dins la gran família de l’ Humanitat".
A la dècada dels anys 30, al llarg dels seus viatges per Europa i la URSS, Robeson pren contacte amb membres d’organitzacions antifeixistes. Comença a entendre que el seu art tenia la capacitat de servir a la lluita dels treballadors de tot el món. Va cantar blues, cançons contra l’explotació i l’esclavitud, himnes dels presidiaris, dels remers del Volga, dels maquis, de les Brigades Internacionals de la Guerra Civil Espanyola i marxes russes dels obrers. També va traduir l’himne de l’Unió Soviètica a l’anglès el 1943.
A l’arribada del nacionalsocialisme a Alemanya el 1933, Robeson es converteix en un actiu opositor d’aquesta ideologia. Va participar a la Guerra Civil Espanyola dins la “Brigada Lincoln”, composada de voluntaris antifeixistes estadounidencs. En un míting contra l’aixecament de Franco contra la República el 1936, Robeson va dir: "L’ artista ha de prendre partit. Ha d’escollir lluitar per la llibertat o por l’esclavitud. Jo he escollit. No tenia una altre alternativa".
Va patir la persecució del “maccarthisme” i del propi FBI. Durant un interrogatori davant el Senat nord-americà, quan li preguntaren que perquè no es quedava a l’Unió Soviètica, contestà: "Perquè el meu pare era un esclau ,i la meva gent va morir per a construir aquest país ,i penso quedar-me aquí i formar part d’ell, exactament igual que vostè, i cap feixista importat em traurà d’ell."
El “Comitè d’activitats antiamericanes” va declarar que Robeson havia intentat construir un Estat prosoviètic al sud dels Estats Units i li va privar del seu passaport.
Aquest fet va acabar amb la seva carrera. Prop de 80 concerts es van tenir que cancel·lar. El 1949, dos concerts a l’aire lliure en Peekskill (Nueva York) foren atacats per grups racistes sense que la Policia estatal fes res per impedir-ho. Robeson va declarar: "Continuaré cantant allà on la gent vulgui que canti... i no em fan por les creus que cremen (en al·lusió al Ku Klux Klan), ni a Peekskill ni a qualsevol altre lloc".
Es diu que va ser un dels cantants preferits de Pablo Neruda, qui li va reservar un espai al seu “Canto General”:
"Pues bien, esta mañana vuelve al mármol el odio/ el odio del Sur blanco hacia el viejo dormido/ en las iglesias los negros están solos con Dios/ con Dios según lo creen las plazas/ en los tres el mundo tienen ciertos letreros/ que dividen el cielo el agua el aire/ qué vida tan perfecta dice la delicada/ señorita y en Georgia matan a palos/ cada semana a un joven negro/ mientras Paul Robeson canta como la tierra/ como el comienzo del mar y de la vida/ canta sobre la crueldad y los avisos/ de Coca-Cola canta para hermanos/ de mundo a mundo entre los castigos/ canta para los nuevos hijos para/ que el hombre oiga y detenga su látigo/ la mano cruel la mano que Lincoln abatiera/ la mano que resurge como una blanca víbora/ el viento pasa el viento sobre la tumba trae/ conversaciones restos de juramentos algo/ que llora sobre el mármol como una lluvia fina/ de antiguos olvidados dolores insepultos/ el Klan mató a un bárbaro persiguiéndolo/ colgando al pobre negro que aullaba quemándolo/ vivo y agujerado por los tiros/ bajo sus capuchones los prósperos rotarios/ no saben así creen que sólo son verdugos/ cobardes carniceros detritus del dinero/ con la cruz de Caín regresan/ a lavarse las manos a rezar el domingo/ telefonean al Senado contando sus hazañas".
Tota una vida digna de ser recordada.
Aqui podeu escoltar una cançó de Paul Robeson, "Going home" cantada al Carnegie Hall el 1958.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada