ÀNIMES DE CÀNTIR

Aquest article va sortir diumenge al diari ARA. El podria signar en el 99% del seu contingut. Em sembla una gran visió del qué està passant al PSC i el que li cal. Us convido a llegir-lo.

Ànimes de càntir
Toni Soler

PROBLEMA
El problema del PSC no és tenir dues ànimes: qualsevol gran partit en necessita més d'una.
Convergència, sense anar més lluny, en té dues o tres, a part d'Unió Democràtica; en Mas ha
guanyat les eleccions defensant la independència i rebutjant-la, tot alhora. I ningú no li'n fa
retret. Els partits centrals no poden ser monolítics, perquè en aquest país no hi ha prou gent
que pensi el mateix (futbol al marge). Les formacions polítiques que aspiren a la majoria han de
buscar objectius neutres -el yes we can d'Obama n'és l'exemple sublim- i candidats que
desagradin el mínim possible. Per tant, insisteixo, el problema del PSC no és que tingui dues
ànimes. El problema és que les ànimes que té, siguin les que siguin, estan segrestades. La
dependència orgànica situa el PSC en una estat de desavantatge crònic respecte del seu gran
rival, i eclipsa totes les demostracions de catalanisme que pugui fer. El govern Montilla, en
matèria d'autogovern, ha anat més enllà que els governs de Pujol. L'hi va empènyer ERC, i li ha
costat uns quants disgustos. Total, per no treure'n cap rendiment. En canvi, CiU manté la seva
pàtina nacionalista tot i pactar la retallada de l'Estatut amb el PSOE. Per a molts electors, el
que compta és que en Mas decideix per si sol, a Barcelona i a Madrid, mentre que en Montilla
no sempre pot. Encara que de tant en tant faci emprenyar els companys del carrer Ferraz.

GRUP
Que consti que això no s'arregla només recuperant el grup parlamentari propi al Congrés. El
1981, just abans de desaparèixer, el grup del PSC, amb Ernest Lluch al capdavant, va votar
disciplinadament a favor de la LOAPA, la llei antiautonòmica pactada per UCD i PSOE,
inspirada per Milans del Bosch i decapitada pel Tribunal Constitucional. (Per això els
neocentralistes que demanen una altra LOAPA exigeixen també una reforma constitucional.)
Per tant, el grup propi a Madrid és una condició necessària però no suficient. El PSC pot tenir
les ànimes que calgui, pot ser tan català i tan espanyol com vulgui, però ha de poder definir la
seva estratègia en funció d'ell mateix i de la política catalana, com ho fan els altres partits amb
vocació de centralitat. De fet, què en treuen, de fer seure Miquel Iceta al comitè federal? Les
opcions del PSC de pilotar el socialisme espanyol en una direcció federalista s'han esvaït
pràcticament del tot.

RISCOS
Però no tot és feina del PSC. Els socialistes catalans no poden renunciar a una part del seu
electorat tradicional sense guanyar-ne de nou. Haurien de ser capaços de generar nous
consensos, acostar-se a sectors socialdemòcrates, catalanistes i sobiranistes, gent que vol "un
Estat que funcioni per a Catalunya, ja sigui propi o compartit", en paraules de Ferran Mascarell.
Sensibilitats diverses que poden procedir de CiU, d'ERC, d'ICV o l'abstenció. El caldo de cultiu
d'una esquerra tan nacional, central i àmplia com ho és CiU en l'àmbit del centredreta.
Ara bé, no sé si aquesta eina de renovació es pot fer a partir de sigles o cognoms més que
rovellats.
D'altra banda, correm un risc: que la nova esquerra es quedi a mig camí de tot arreu i doni
oxigen als extrems: que infli en Laporta, PP, Ciutadans, l'Anglada i potser una nova federació
catalana del PSOE, afavorint el frontisme en lloc de la cohesió. Això es podria evitar -s'hauria
d'evitar- modulant el discurs, evitant simplificacions absurdes, fent lloc a totes les ànimes que
calgui. Al cap i a la fi, CiU ha guanyat al Baix Llobregat. La política sempre acaba sorprenent
els politòlegs.