Com puc oblidar quan vaig esgarrapar
les rústiques parets de la meva antiga casa
a la vella Jerusalem.
Com puc eixugar les meves llàgrimes.
Com puc intuir el nostre destí.
Era molt petit; com molts del meu poble.
Les campanes del Sant Sepulcre,
van sonar més que mai.
El crit de l'oració a la Mesquita de la Roca
va perforar els timpans.
Els sons del Mur de les Lamentacions
es van aguditzar
El cel va esclatar i un mantell gris el va tapar.
La terra va tremolar... les flors es van marcir.
Com puc oblidar-ho.
Les passes dels meus pares
eren diferents.
Trets, crits, pànic...
Com puc oblidar-ho...
Trets, silenci... un silenci eixordador
em va alçar per un moment amb els seus braços.
Enrere va quedar l'últim graó de la meva antiga casa de pedra.
Exhaustos, ens vam perdre en els carrerons del Via Crucis
a la vella Jerusalem.
Va començar el nostre exili.
Com puc oblidar-ho...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada